Esguards

Percep dos tipus de persones (a bon segur que hi hauran més): les que transiten per l'existència com ho faria qualsevol altre ésser viu, amb perplexitat i condescendència, i les que la civilitzen, l'embolcallen d'un vernís cultural i simbòlic que l'embelleix.

Els primers, crec intuir, recorren la vida amb resignada tolerància. La mateixa amb què se soporta el fred o una malaltia. La resta els sembla maquillatge. El coratge d'estes persones, tal vegada caldria anomenar-les clarividents, em provoca una sincera admiració.

Jo em trobe en l'altre grup, aquells que l'embolcallen.

Tal vegada envernissar l'existència és beneficiós; pot fer més confortable la travessia. Tot i això, quan em topete amb algú que no té forces o li sembla teatral esta actitud, em sent desarmat. No trobe arguments amb què contrarestar el seu escepticisme. Al mateix temps però, alguna cosa a dins m'impedeix assumir el seu estoïcisme. Si he de ser completament sincer, tot i ser una persona ben racional, sempre he percebut una certa màgia en la nostra existència. La sensació que som molt afortunats per poder admirar, participar i intentar entendre el que ens envolta.

 

Daniel Martín